G E O M E T R I A I

Un cos vira indicant el canvi de l'entorn. No sap si el sediment l'engolirà. A on va el retruny d'alè que d'ell era? Encara que ell, sobre el sòl del bosc, com un paper, senti l'alè, fineix dividint-se en dos. I ell es deixa, fins que tremoli el traç del silenci sobre el cel. El sòl embegut de retorn insta al cos. És, el cos, el bloc de fang que el temps canvia. És, el cos, contenidor de vies infinites.

Criatures del sòl, escolteu les tonades mecàniques del món, són rigoroses les seves fiblades. Així és com podreu ser imaginades. Fins que el silenci imprimint-se des de l'esperit cap al cel no torni els esquinços un sol full, dos sers separats romandran habitant un espai quadriculat, un temps esquarterat. Parleu des de la foscor de la forest. D'allò no creat, que retruny quan s'esmuny l'aire, feu-lo a ell, però amb aire serè. En esprémer el cigar entre els llavis ell feia del present, usurpació. El fum es convertia en tinta. Amb fum o sense, amb la via que prenia, per idear la forma, calia que prengués a la fosca. Sorgeix mesura, ordre i vida quan la nit transpira en el cos de l'ara. I allò que va ser desitjat, gravitant amb fatalitat i senzillesa cap a la llum del dia, torna a ser quan per l'aigua s'amara.