GAT/ CUCS/ POR/ MIRALL/ NO-RES

El silenci és dens, tant com si del record que en sorgeix mullés l'oïda. El cos tremola. L'absència es vesteix de por antiga, per fer del dol encenall bategant sota el pit. Els cucs prosperen sota els sòcols del passadís estret. Una intuïció terrorífica els multiplica. Torno a casa. La mort no escampa. Fideus animats i un gat sota una escala. El roig del seu aspecte s'ha tornat hivern: pèl de cendra i ulls pàl·lids. Les dents enfilen mostrant l'entretallat de l'últim alè. Va llençar-se, espantat, i rebentà en l'ensurt. Sota una escala va anar marxant. I aquesta por que sobrepassa i torba amb les seves visions, sembla que m'encega. Atenció. No em despista i escolto, fluixet:

Tapa'l amb una bossa d'escombraries; Vés a buscar una pala al taller; Camina i tranquil·litza't, prepara't; Continua essent un misteri vestit de fàstic, de por; Cava, abans, un forat allà darrere del pati, a l'estenedor on una catifa de menta ho cobreix tot; Vés trobant la calma; Resguarda't en l'acció.

Ara [Observo l'hivern del seu aspecte i per un moment sento la bellesa], l'agafo provant d'executar el gest més precís per no esbardellar les vísceres en descomposició i excitar les larves; Em tapo el nas amb un drap de fil lligat a darrere el clatell; Em trec les ulleres per no veure els detalls; Prenc la pala amb el pes i separo el cos al màxim apropant el centre pèlvic a l'objecte per gestionar l'equilibri d'aquest hivern sobre el metall; Sóc dirigida deixant molles agitades pel camí; El gat cau sobre la menta i no conec la posició exacta, ja que el plàstic el tapa; Atenc a prendre'l de nou; Un calfred es belluga sobre tota la meva pell; Comprovo que la menta és massa llarga i el gat poc consistent i aquesta pala guiada pel meu gest poruc no gens intel·ligent; Provo que aquests éssers no es molestin, són molt sensibles, només cal observar el seu moviment; Aconsegueixo prendre al gat i elevar aquesta mescla de ferum i perfum [Imagineu com la menta obre els alvèols i ofereix contrasenya pirata a l'olor de mort... O potser vida des d'aquesta banda on em trobo sentint-la]; L'enterro, la cua no hi cap i sembla un brot estrany d'hivern; Torno al lloc exacte on ha estat trobat, cucs, molts cucs i fulles, i a poc a poc, m'hi vaig familiaritzant, desapareixen com gairebé ho fa aquesta por, mostrant un xic de cura [Després d'haver abocat cinc litres de lleixiu sobre la superfície, reconec que podria ben ser que la por a la mort, faci que estimi menys la vida]...

Potser em fa por el misteri de la mort. El gat s'emmiralla en mi. Jo m'emmirallo en el gat. I cerco reflectir com ser mirall de qui ja no hi és. Què és l'amor? Potser és un mirall a través del qual som? Vaig a l'ermita. Mai havia tornat a l'ermita d'ençà que era petita, quan amb ma germana vam veure el descobriment [Allò que és i s'ha oblidat?] d'unes tombes fetes de pedra protegint cossos en posició fetal. I ara, torno a cercar a la nena des d'aquesta atenció que sap que no sap res. I entro. I veig aquest espai i reflexiono sobre el que representa i l'encenall dins el pit m'enfebra. I em pregunto, aquest espai serà reflex d'alguna cosa dins nostra i en fer-lo físic la ressonància es torna aguda, palpable, viva? Com un secret que es desvela, amb el perill que en fer-se físic corri el risc del pes matèric de la història. Però torna l'absència, l'absència d'allò que som, que va marxant dins la cambra obscura i secreta que hi ha dins nostra.

El gat, cobert de terra, ocultat, el gat que jo mateixa vaig enterrar, potser és una forma concreta que reflecteix l'absència que sento. I aquest misteri que és la vida, potser aquest misteri, em va mostrar el gat sota l'escala per a què comprengui?

Si afino l'oïda, puc sentir com creixen els arbres i les larves dins el capoll. Continuo el camí des de la intimitat, la que sento tornant-se verda per l'humitat, per ser mirall. Continuo el viatge.