I
El ritme canvia, el temps ja no és tan estrany, si la percepció i la llum que creix a dins. M'arriben les coses fins al nervi del queixal, en un instant. Així que, com que això sembla ser que són quatre dies tanco portes per obrir-ne d'altres. I les que no es volen tancar, doncs aquestes que romanguin obertes de bat a bat, que entri l'oreig dins les estances d'aquell castell que se'm va mostrar. Il·luminava l'espai, descarnat de dia, al seu voltant. Seré pobre de butxaca o no. Aquí al bosc, poca cosa és de menester, no té res de romàntic, és la realitat que em deixa fer les passes. Sóc rica, d'esperit, excepte quan perdo la integritat pel camí. Vull viatjar, des d'aquí. Aprendre, des de mi. Viure, fins que les pedres em guardin en la seva memòria.
II
Des de fa dies observo una colònia de corbs. Destrien els cucs d'entre els brots primerencs del blat. Diuen que quan veuen resplendir alguna cosa s'ho emporten. Potser, si aprenc a escoltar-los, em portaran un cuc d'or. Potser, ja ho han fet.
III
Ja ho van fer, quan vaig trobar el gat mort sota una escala, a Susqueda.
IIII
Estava a casa. Hi havia més persones. Vaig veure físicament les capes psíquiques de la realitat. Un cúmul de percepcions m'indiquen com em mouen cèl·lules imaginals. Mentrestant, a dins la caixa toràcica s'hi conté una mar.
COR(LL)AGE V
Tota l'estona viatjo, aprenc, visc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada