EL COR ÉS MÉS FORT QUE EL DOL

Acabo de llegir: 'El cor és més fort que el dol'. Aquest era i és el nostre pare i l'home que durant molts anys va fer camí amb la nostra mare. 'Una cal que es vesteixi de vàlua, per poder anar nua', això em va venir ahir mentre conduïa.

Penjo la fotografia per tot el que emana. Estic contenta, per ell, en ell i amb ell: des de mi. Si hi ha una herència que se'm presenta és el sentiment de què és necessari declinar sempre cap a la integritat. Les pedres resguarden la història del món  i encara que aquest relat sigui el detall d'un tot inabastable, per a mi és poderós. He estat molt sortosa de formar part de la meva família. Tot i les contrarietats, sempre ha pogut més l'amor: en la intimitat, l'estima s'ha escolat en els nostres gestos i hem estat de la pasta que posa atenció a aquest matís inexplicable i delicat al qual s'arriba mitjançant la tendresa.

Ell, era un home com els d'abans, una barreja entre Cleant Eastwood i Steve Mcqueen, treballador, intel·ligent, sensible, punk, bufó incisiu i entremaliat, enginyós, d'esperit elegant, desmanegat, creatiu, inventor, enter, digne, transparent,  amorós, lliure, divertit, d'humor fi, humil, àgil, fràgil, fort, generós, ben parit, molt ben parit.

Us traspasso un consell del meu pare: 'Quan tinguis gana, menja. Quan tinguis son, dorm i quan vulguis fotre un clau, el fots.' A mi aquest consell, em tempra l'exigència i em fa veure això, que són quatre dies, que la qualitat no rau sols en el que una creu, si no més aviat en el que una sent, en allò que una és capaç de sentir i que estreny sense treva al cos si no se segueix.

L'escolta és heretada, perquè encara que ara ell ja no hi és per escoltar sota la seva forma física, sento el ressò de qui ell era a dins del cor i això, en si, ja és fer-lo ser a través i des de mi. Tot està bé, sigui el que sigui, tot és i està.

No puc raonar la necessitat de créixer, és tan senzill com que així m'empeny des del fons d'algun lloc el seu sentit, o sense sentit. És un impuls embravit. És el goig de trobar una certesa, per sorpresa, al capdavall d'un got ple de cervesa, per exemple, i saber que és sols un joc de complicitats amb alguna cosa intangible i àmplia. És deixar-me d'hòsties i esprèmer un somriure, o un silenci, o sostenir-me... pel sol fet de fer-ho.