Comparteixo la segona pràctica de recerca filmada a Susqueda, de la qual n'he seleccionat fragments i els he aplicat correccions de llum, color i enquadrament. En aquest registre, l'ull de la càmera també es mou i és així com la percepció interna del cos en relació a l'espai natural es fa palesa mitjançant aquest moviment.
Acompanyo aquest registre audiovisual de les notes preses després de la pràctica i que, posteriorment, han estat enriquides per un estat hipnagògic 'dirigit' i/o l'atenció a gran part de les percepcions que afloraven durant el procés. És a dir, que durant l'edició i després de visionar el resultat final de la peça de vídeo i atenent-me al text original posterior a la pràctica el resultat és aquesta sublimació onírica:
' Són les tres i ja fosqueja. Una formiga vermella cau i l'aigua gruny amb fúria. Sempre sento doble. Allà dalt, on encara toca el dia, un gegant serè s'ho mira. Somric fora del registre. Els castanyers atrapen la roba d'un cel que es despulla. Una presència omnipotent llisca al sot vertiginós que és aquesta vall. La noto des de l'occipital fins al sacre i rebrota sobre la pell en marees angostes. Avui el pes es torna glaç blavós als llavis. Les pedres es mouen, em miro les mans i s'esmicolen mecàniques. Això no té gràcia, només és una tardor esquelètica. No enganyaré, només penso en el foc que espetega mentre percudeixo amb extremitats allargassades contra una atmosfera d'espores. M'assec, tremolo i em cauen els llavis a trossets. Amb la por d'una mà que vol tocar, els repelo contra la pedra, perquè es refacin a dins de coves mil·lenàries, humides i microscòpiques. Es refan i prenc impuls sobre una catifa molsosa. Una molla espiraliforme em posa dempeus per frenar-se'm al palmell de la mà esquerra. Un gos borda i bordo un son sobre el quars. Caço capgrossos a dins la bassa amb un jersei de llana que va quedant xop. Les gotes regalimen nas avall. Els dits desapareixen entre les larves que vénen a dormir sobre el palmell que abans del son frena la molla. I torno. Continuo mentre els llamps anuncien tempesta de sang per tots els canals de què estic feta. El cap obert i els peus endins la terra, però potser només es comuniqui la pedra [ Recorda embogir perquè les fugues eclosionin ]. Tot és física onírica i els teixits que la sostenen memòria i així fins que aquest registre deixa lloc al somriure que s'escalfa amb la crema d'una alzina que em captiva amb faules de foc aquàtic.'
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada